TEORIA Tema.1

TEMA 1

PUNT 1.1:Contacte de les llengües.

BILINGÜISME, DIGLÒSSIA I SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA.

Sociolingüística à

La sociolingüística és una disciplina que s'encarrega d'estudiar les condicions d’existència d'una llengua.

Analitza l'ús Lingüístic tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social.

Investiga les relacions entre l'estructura d'una llengua i el medi sociocultural on es practica i existeix.

Té en compte totes les variables sociolingüístiques que intervenen en EL PROCÉS DE LA COMUNICACIÓ:

-      els àmbits d’ús d'una llengua.

-      el territori on es practica.

-      les varietats lingüístiques més usades.

-      la categoria (social, ideològica. edat, professió. sexe...) dels seus parlants.

-      els temes que es tracten.

-      el context en què es realitzen les comunicacions.

-      les intencions i la manera (quin mitjà: oral. escrit...) dels qui practiquen la comunicació...

Monolingüisme à Existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat.

 Aquesta situació és clarament excepcional si tenim en compte que hi ha 6.000 llengües i aquestes estan repartides al voltant de dos-cents estats.

El monolingüisme es una situació estranya, ja que la situació més  habitual és que dins d’un mateix estat convisquen diverses llengües.

Hem de destacar dos tipus de monolingüisme:

-      Individual: té lloc  quan una persona utilitza sols una llengua de manera habitual.

-      Social: es produeix quan en una societat sols hi ha una llengua per a comunicar-se.

Abans de explicar que és el BILINGÜISME és important fer una distinció entre una llengua minoritzada i una llengua minoritària.

En quant al bilingüisme diem que son aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues.

S’entén per bilingüisme la possibilitat d’un individu d’utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell, però aquesta situació no és la que realment existeix.

Existeix diferents tipus de bilingüisme:

Com ja hem comprovat el terme bilingüisme queda reduït a “situació en què s’usen dues llengües”.

Es per això que els sociolingüistes han introduït altres aspectes més específics:

DIGLÒOSSIA:

SUBSTITUCIÓ LINGÜISTICA:

És quan existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües s’origina la següent situació:

És tracta d’una situació dinàmica i inestable.

Sorgeix quan à una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra pròpia d’un territori.

Una vegada la comunitat lingüística entre en situació de conflicte lingüístic succedeixen una sèrie de etapes.

El desenllaç pot ser una Substitució lingüística o al contrari la normalització de la llengua.

ETAPES:

Un fenomen paral.lel a la substitució lingüística, és el de la interposició o mediatització.

Es produeix quan la llengua dominant (A) interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món.

La interferència lingüística: Són els canvis produïts en la estructura d’una llengua motivats per l’influència d’una segona llengua.

La interferència potser:

-      INTERFERÈNCIA FÒNICA: introducció de fonemes en Castellà.

-      INTERFERÈNCIA LÈXICA I SEMÀNTICA: Ens trobem amb el barbarismes de la llengua.

-      INTERFERÈNCIA MORFOSINTÀCTICA: S’apliquen les estructures morfosintàctiques de la llengua dominant.

WEINREICH, va plantejar l’existència de factor socioculturals que actuaven com estímul a aquesta interferència lingüística:

1.    Prestigi o valor social de la llengua.

2.   Grau de lleialtat lingüística dels parlants

3.   Dimensions del grup bilingüe i homogeïtat o diferenciació sociocultural.

PUNT 1.2: Panorama històric del conflicte de llengües al País Valenciá.

PUNT 1.3:Normalització i normativització.

LES NORMES DEL 32:

Les normes de Castelló de 1932 és una aposta per la normativització de la llengua.

Es tracta dons de normes ortogràfiques elementals per a la llengua valenciana. Són normes basades en les normes Fabrianes i tan sols són una guia.

Destaquen escriptors i gramàtics com Lluís Revest i Corzo i més tard Manuel Sanchis i Guarnes i Enric valor.

Va se Lluís Revest qui es va ocupar de redactar les normes en col·laboració de Carles Salvador.

 L’establiment d’aquestes normes era sense dubte un avanç molt important en la llengua del País Valencià.

Després de 50 anys Joan Fuster va pronunciar en la plaça de Bous de Catelló :

«Venim a Castelló, on el 1932 van acordar-se les Normes, per fer una afirmació enèrgica, ferma, convençuda, de la nostra fidelitat a la llengua que parlem i a la nostra voluntat de restaurar-la en la seua plena normalitat cívica a tots els nivells. Venim a Castelló, el 1982, a ratificar el sentit unitari, d’irreductible catalanitat, que inspirà les Normes. Venim a Castelló a proclamar en veu ben alta que, contra les maniobres hostils al nostre idioma que hi ha en marxa, el poble valencià conscient alçarà la resistència més festiva i més clara»

PUNT 1.4: Els mitjans de comunicació al País Valencià.

Introducció

El sistema comunicatiu valencià (SCV) té les primeres empremtes, quant a la seua configuració actual, en els successius intents de premsa democràtica durant els anys seixanta i setanta del segle xx, i els programes de ràdio en valencià 1 que aparegueren en aquells anys

La situació era de  subdesenvolupament del país quant a premsa i la inexistència de l’opinió pública característica dels règims democràtics.

A partir de l’any 1962à  hi ha un creixement progressiu d’aquests mitjans que esdevenen espais d’informació, reflexió i formació política, i també d’agitació en la difusió de consignes contra el franquisme.

L’herència del franquisme

No hi va haver, al seu moment, una relació successiva entre democratització política i democratització als mitjans.

Convé assenyalar que el desenvolupament de la ràdio i de la televisió és superior al de la premsa escrita, la qual cosa té una gran importància quant al procés d’influència comunicativa que es desplega en aquell moment històric.

La mort del dictador marca canvis importants, juntament amb el manteniment de l’estructura comunicativa franquista.

 És quan s’introdueix l’ús del valencià en la informació televisiva i, en els continguts, allò que conten comença a reflectir els conflictes i els problemes de la realitat valenciana.

Aquesta experiència que s’havia iniciat l’any 1974 comença a tenir problemes greus a partir del 77 quan la «batalla de València» s’intensificava.

La situació va arribar en un punt que es veieren obligats a retirar els títols de crèdit que apareixien al final de l’emissió per tal de no facilitar als agressors la identitat de les persones que feien el programa.

Amb uns continguts eminentment culturals, d’informació de llibres, actes culturals, novetats, entrevistes i una presència constant de la Nova Cançó, el programa que havia començat amb un quart d’hora al migdia es va fer de tres quarts d’hora.

El conflicte sociopolític (1976-1982) i  la confrontació dels media

Durant la transició política, es desfermarà una intensa lluita en què l’estatus que havien de tenir el valencià i el castellà,

La reacció conservadora,  defensa el valencià entès com a no català.

Mentre, des d’aquest sector, no s’hi fa cap retret al centralisme, sovint l’anticatalanisme s’expressa en castellà i no conté cap proposta en la línia d’impulsar l’ús social de la llengua.